dilluns, 27 d’abril del 2009

Practicant per Vilanova d'artifo.....26 d'abril de 09

La previsió de la meteo és nefasta pel finde....decidim dissabte anar a veure el Raul a la compe de bloc del'Hospi i diumenge anar a Vilanova de Meià, a la cova, a fer pràctiques d'artificial amb el sensei norbi.......Quedem a les 9, i acabem sortint a les deu i pico, mea culpa, últimament m'empano un munt fins que no surto de casa....;)



Parem a Artesa de Segre i esmorzem com déu mana: coca de bacallà, coca de xiripons, empanadilles de sobrassada....osti, això avui no ho cremem!!! i jo aviat hauré d'estar sota el control estricte del Dr. Gordo!! ( com diria el Mauri, jewjew...)

Entre pitos i flautes arribem a la cova a la una, però tampoc tenim pressa!!! Em faig la xula i intento obrir la via, la primer parabolt es xapa des del terra, poso cinta i pedalillu i tiro amunt....intento fer de tot per arribar a la segona xapa, però la cigonya està freda i no hi ha manera, així que acabo baixant i ho proba en Bert.

Jo fent-me la xula, i en Norbi donant explicacions al Bert de com intentar no petar-se...

En bert ho intenta i arriba a la tercera xapa, però anem massa tensionats i fem molta força, així que en dues xapes estem petats, lògicament....bloquegem a muerte, en Bert baixa amb uns braços que semblen pedres....

Bert arribant a la tercera xapa

I acaba obrint la via en Norbi, que ni s'ancla ni descansa....una machine!!!! nosaltres amb la baga, suant, i ell com si res!! Acaba admetent que bloqueja, però és capaç de descansar fent la cigonya, cosa que aqui la menda ni de fallo.....Li faig un video de l'ascensió, realment des d'abaix se'l veu dominar moltíssim la tècnica i sembla que no es cansi ( malgrat diu que si), té la tècnica molt depurada i no comet fallos de principiant, no és la primera vegada que el veig fer una via en artifo, i cada vegada em deixa parada....(bé, m'hi va deixar mes fent el sostre de la Cova a Montserrat, tremendo tremendo!!!! hi ha algun post pel blog, crec, del 2008...).

Norbi obrint la via...m'encanten les fotos a contrallum!!!!

Ja amb la via muntada la faig de segon, a partir de no sé quina xapa ja vaig dient que no puc, bloquejo un munt però els dos fieres que tinc a baix m'anime mogollon i acabo, encara no sé com, arribant a la reunio....senyor, quin patiment!!! La falta de tècnica em fa patir, no vaig gens segura, bloquejo un munt i em canso, la tensió es nota moltíssim ( tant que m'acabo penjant plana perquè se'm contractura l'esquena...beneit lumbago!!!!). Baixo tornant a col·locar les cintes perquè l'ha de fer en Bert, però és desplomat i em costa déu i ajut, foto algun que altre crit (novament demano disculpes...els nervis, compi!) i quan arribo a baix m'estiro a terra tal i com baixo, estic esgotada....en Norbi i en Bert fan bromes i intenten aixecar-me, però sóc un autèntic pes mort....despres de les felicitacions oportunes, ho prova en Bert, però ja quan es posa a la via el veiem serio. No va gens convençut, té la cigonya a mitges i va pensant que no li sortirà, però acaba fent no-se-quantes xapes, el molt mamon!!! Va molt tensat, des d'abaix patim, la via és desplomada, fa efecte, i ell ès va posant molt nerviós.....però, malgrat això, baixa optimista, si, hem de practicar la cigonya, tenim 3 dies, ja ja ja ja!!!!


Bert i el seu "no em surt la cigonya" a quatre xapes d'acabar la via..si és que..

Li toca a en Norbi desmontar-la, novament amb un plis ja és a dalt....els japis no tenim braços per fer res més, així que intentem la primeva mini lliçó magistral de col·locació de catxarros, fem poca cosa, està tot mullat i ens costa trobar alguna fisurilla, jo estic torpe torpe i rellisco dues vegades, així que fem un tonto el rato, pometa ( que sans que ens estem tornant!!) i cap a casa...

Gran dia d'aprenentatge de tècnica, me'n vaig amb ganes de tornar a provar la via i intentar con sigui arribar a la puta segona xapa, en algun moment i no recordo com he trobat algun peu i gairebé hi arribo......i me'n vaig també amb un peacho de morat a la cuixa impressionant, optaré per dur una faixa que em protegeixi les cames perquè tinc molt mala circulació, això ja em va passar al curs de via llarga, però aqui he obviat posar la foto del morat perquè fa cosa, ma mare s'ha esgarrifat en veure-ho, i fa mal, ha us ho dic....

Moltes gràcies, nens ( bert+norbi) per la paciència, els riures, les ensenyances, l'esmorzar, el viatge...com sempre és un plaer compartir amb vosaltres una jornada d'escalada!!!!!

nès-japiflower

dilluns, 6 d’abril del 2009

"dancing summit"+ aventurilla a la Tossa de Lles, 5 d'abril de 2009

Si, si, som els japis ballant al cim!!!! ja sabem que ens hem copiat la idea.....i poso una foto perquè en Bert no em deixa penjar el video!!!! ;P

Wenu, al tema. Diumenge dia 5 ens intentem aixecar aviat, i dic intentem....perquè acabem sortint a 2/4 d'onze. La idea és pujar a la Tossa de Lles, 950 m de desnivell, xino xano, anem amb el full equip.....
El dia té clarianes però pinta bé! En tres quarts ens plantem a la Plana, un refugi no guardat que té molt bona pinta.....però que està tancat i has de demanar les claus....

Passada la cabana ja trobem neu, però no massa, les vistes al Cadi són tremendes malgrat sembla Mordor a la llunyania....

EL cel es va tapant, jo no tiro gens, m'he emocionat pensant que tiraria un munt amb la conya d'haver deixat el tabac i, és clar, no fa ni un mes...em desmoralitzo de mala manera, l'ascensió és fàcil i jo la pateixo un munt, el que pot arribar a fer el cap, senyors i senyores!!! En Bert, literalment, va tirant de mi, obrint traça i animant......

I...comença la boira. Arribem a un punt d'inflexió on ens plantegem tirar avall...comença a fer mal temps i jo no tiro ni endarrera....seiem en una roca, bevem aigua, jo em zampu una barrita i penso en que no deu faltar massa per arribar a dalt, i que el mínim que puc fer és continuar - al meu ritme d'elefant herniat....- cap amunt perquè el meu compi no es mereix la rendició, així que "agafa-t'hi manela i tira cap amunt".
La boira baixa i no veiem res, estem arribant al que ens sembla un repechon ("me mola el repechon", nou senzill del mes...), i quan hi arribem....VEIEM EL CIM!!! osti, quina sorpresa més gran i més grata, un altre repechon i ni bert ni nassos que jo me'n torno avall!!!! ;P

Japiflowers de la vida, amb anades i vingudes de boira que ens deixen contemplar a intèrvals les espectaculars vistes - que són brutals, cim absoutament recomenable perquè les vistes sense boira són guapissimes- els japis arribem al cim, i ens posem a ballar emulant un paio que està al youtube que també es grabava.....primera "dancing summit"!!!!!!

I comencem a baixar. Envegem a la gent que va amb esquis, ja ens n'hem creuat a dos i la veritat és que veure'ls lliscar avall en dos minuts fa "pelusilla"...però nosaltres xino xano anem baixant, xerrant, rient....arribem al refugi no guardat, ja només ens queda mitja hora per arribar a la cocacola....i aqui comença l'aventura.
No veiem les marques grogues però seguim l'instint (???) i unes petjades, tot fent broma fins i tot de que no sabem si la traça que seguim porta al refu....jajaja, jejeje i seguim les petjades. Al cap de 10 minuts, veiem que les petjades fan mitja volta...ooops! tampoc ho veuen clar....nosaltres, més xulos que un ocho verde pistacho continuem tirant avall...primera clariana...segona clariana...ni pajolera d'on som, treiem el mapa i la bruixola i intentem esbrinar on som i traçar un rumb cap a on, suposadament, creiem que hi ha el cami (GR). Però ni així, ens estem liant, no sabem on som, no veiem res, el bosc es fondós.....li dic a en Bert "fas cara serio" i em diu "tu també". Si, ens posem serios, no sabem on som. No perdem la calma, hem intentat trobar el camí i orientar-nos, portem més d'una hora i pico pujant i baixant, intentant escoltar si sentim una carretera aprop, intentant llegir el mapa mirant l'entorn.....Tenim un moment que fem i en Bert, super ressolutiu, em diu de tornar enrera al refu no guardat....jo no ho veig clar, no recordo per on he passat, però és la millor opció....
Anem resseguint les nostres pròpies petjades a les clapes de neu i el record de coses del bosc (rius, pedres, arbres caiguts..) que anem recordant.....i aconseguim arribar al refugi no guardat...RESPIREM!!!!
Ja estem més tranquils....buf! Tots dos ens hem imaginat trucant al 112 i dient "no sabem on som".....tela!!!
Costa, però trobem les marques grogues........i arribem al Cap de Rec a quarts de vuit del vespre.....
Una autèntica aventura´de dia, entre estar a punt de renunciar al cim quan estavem a deu metres ( perquè no el veiem!!!!) i haver-nos perdut....arribem bastant cansats, sobretot de nervis.....però contents, formem un bon equip, hem sabut ser ressolutius ( més en Bert que jo, crec..) i no perdre els nervis (sobretot mutuament), confiar en l'altre i tirar....Gràcies Bert, ets un solete!!!!!

La moraleja és clara: segueix sempre les marques grogues!!! !;P

dijous, 2 d’abril del 2009

lluitar per lluitar.....març 2009


Per genètica, per educació, per circumstàncies, per inèrcia, per nassos....hi ha qui és lluitador.

El lluitador, per defecte, sempre s’aixeca. Durant bona part de la seva vida, no és planteja el perquè. Senzillament, dins la seva naturalesa hi ha instrínsec un profund sentiment de supervivència que el fa afrontar el més dur i tirar endavant. A priori, no hi ha opció per escollir: o continuar o continuar.

Lluitar no significa no caure al pou. El lluitador cau, com tothom, al més profund dels abismes; també sofreix, també es compadeix d'ell mateix, també plora, també té rabia...a ell també l’abandonen les forces.....però no està en la seva naturalesa mantenir-se en aquest estat massa temps.....i al tercer dia s’aixeca amb els ulls inflats d’una nit de plor i afronta la jornada que té per davant amb resignació, sabent que no serà el millor dels dies però amb el convenciment absolut que ha de seguir lluitant, suposant que aquesta lluita el farà sortir de l’estat en que es troba i encaminar-se cap a un utòpic nirvana....l’esperança és el motor de lluitador, és la savia que li dóna la força per aixecar-se...

Però un bon dia, el lluitador es planteja quin sentit té aixecar-se.
Potser perquè aquesta vegada el problema és massa gros, potser perquè sempre li han dit que és un lluitador però mai s’ha plantejat el perquè de ser-ho, potser perquè comença a notar el cansament.......Fa balanç, i malgrat s’enorgulleix d’ell mateix, se n’adona que senpre s’ha aixecat per inèrcia, sense preguntar-se el perquè.
Que sempre hi ha hagut una pedra que l’ha tornat a fer caure.
Que per més que lluiti, sempre trobarà pedres, murs, abismes...que el tornaran a fer caure.
I, per primera vegada, coneix la incertesa, la por, i el desànim.
La incertesa de quan arribarà la pròxima pedra.
La por a no poder superar-la aquest cop.
I el desànim de què, malgrat la superi, darrera d'aquesta en vindran d'altres.

En aquest moment se sent molt dèbil. Malgrat el convenciment de que es tornarà a aixecar perquè no sap fer una altra cosa, se sent dèbil i abatut.

I malgrat estar-se aixecant novament, se sent derrotat.